Mercat laboral: Flexibilitat vs Protecció social

Aquest divendres passat, el govern espanyol feia pública la nova reforma laboral. L’eix principal d’actuació és la famosa ‘flexibilització’ del mercat laboral. La reforma redueix a 20 dies la indemnització amb acomiadament procedent, i a 33 dies per als improcedents, a més d’introduir tota una sèrie de mesures que faciliten la flexibilitat interna de l’empresa en termes de salaris o negociació col·lectiva, etc. La reforma suposa per tant un abaratiment de l’acomiadament i un retrocés important en la protecció social del treballador, en favor de la llibertat de l’empresari.

Recentment, de fet, tots els debats entorn als problemes que pateix el mercat laboral estatal han girat al voltant de la seua manca de flexibilitat; entenent per flexibilitat com de fàcil és despatxar un treballador per part de l’empresari. Certament, podem dir que el mercat laboral espanyol ha estat fins ara un mercat laboral molt rígid en comparació amb la resta de països europeus, tant quant a restriccions legals com a la quantia d’indemnització.

Quins efectes positius o negatius ha tingut aquesta manca de flexibilitat? Un dels efectes negatius més importants ha estat la dualització del mercat de treball –influïda també per altres factors– i la reticència de l’empresariat a establir contractes de duració indefinida, generant una elevada temporalitat en els llocs de treball. Els efectes positius són la major seguretat laboral dels treballadors que poden haver retingut algun lloc de treball a causa de  l’elevat cost de despatxar-los. No obstant, cert és també que això no ha impedit que en els últims anys s’haja acomiadat milers i milers de treballadors i treballadores que han engreixat les xifres de l’atur fins als cinc milions; per tant, és discutible fins a quin punt aquesta ‘protecció’ ha estat efectiva en la realitat.

Pet tant, és preferible un mercat laboral més flexible? Segons la teoria econòmica clàssica, sí. Un mercat laboral més flexible, almenys en la teoria, ha d’incentivar la contractació, ja que l’empresariat no ha de preocupar-se en excés pels costos que tindrà en despatxar el treballador. Al mateix temps, la facilitat d’acomiadament, però, suposa una reducció de la protecció del treballador i de la seua seguretat laboral. I doncs: com podem trobar l’equilibri entre flexibilitat i protecció social per al treballador?

Un model alternatiu pot ser el del Regne Unit. La llei laboral britànica permet acomiadar per motius ‘raonables’ sense cap tipus d’indemnització sempre que no es duga més de dos anys en el lloc de treball; i en el cas de superar els dos anys, les indemnitzacions continuen sent mínimes (de setmanes per any treballat).

És un mercat laboral amb un grau de flexibilitat laboral elevat. No obstant, els britànics no han buscat la protecció social del treballador a través de les barreres per acomiadar, sinó amb un sistema de protecció social més ampli. Les persones en situació de desocupació poden rebre l’anomenada ‘Job Seeker’s Allowance’, que inclou una prestació principal més altres mesures com el pagament de l’habitatge i d’altres despeses.

Així, es compensa la manca de seguretat laboral interna en el lloc de treball, per una elevada protecció social externa per als desocupats. És un model que equilibra una elevada flexibilitat amb la protecció social. En canvi, el model espanyol, a la llum de les xifres, no ha estat efectiu ni per a incentivar la contractació, ni per a dissuadir l’acomiadament; i les successives reformes laborals introduïdes pels diferents governs del PP i del PSOE no han aconseguit solucionar el problema. En general, les reformes s’han centrat a afavorir la flexibilitat, però a costa dels drets socials dels treballadors. No hi ha hagut equilibri; en especial en aquesta última reforma.

Les posicions en matèria laboral han estat extremes per les dues parts implicades: els treballadors volen dificultar al màxim el seu acomiadament, mentre que els empresaris volen llibertat d’actuació. Cal trobar una espècie de tercera via. De res no ens serveix un model amb molta seguretat laboral si no es generen llocs de treball; i tampoc no ens serveix un model on es creen molts llocs de treball però amb elevada temporalitat i sense cap tipus de seguretat. El model britànic s’aproxima a aquesta tercera via. Elimina les barreres a la contractació i a l’acomiadament; i alhora manté un nivell elevat de protecció social. Podríem pensar que un possible efecte de l’aplicació del model britànic podria ser una elevada temporalitat davant la facilitat per a despatxar; però no ha estat així, el Regne Unit ha gaudit històricament de baixes taxes de temporalitat, mentre que l’estat espanyol n’ha estat al capdavant.

Possiblement caldria una anàlisi més detallada, tenint en compte la diferència en el model productiu i altres factors que incideixen sobre el mercat de treball. Però amb una primera anàlisi sembla que el model britànic ha funcionat raonablement bé. Potser, el punt feble del model siga la manca de seguretat interna en el lloc de treball, però açò sembla que ha estat contradit segons les xifres per la tendència a l’estabilitat; i compensat per l’elevada protecció externa front a la desocupació.

Al meu parer caldria treballar per un model que trobe un equilibri semblant. Que facilite la contractació, però que al mateix temps mantinga un bon nivell de protecció social. No és impossible, i el model britànic, juntament amb altres, n’és un bon exemple.

Publicat a VilaWeb.cat

La Generalitat Valenciana en fallida tècnica

Fa temps que venint sabent de la mala situació financera que pateixen les arques públiques valencianes. La situació ha arribat ja a un punt de no retorn. Segons publicava hui “El País”, el Govern Espanyol hauria tingut que intercedir per a resoldre el retràs en el pagament d’un deute de 123 milions d’euros amb el Deustche Bank.

Tot sembla que el Govern Espanyol hauria aconseguit que un altra entitat financera (desconeguda) refinançara el deute davant la incapacitat de pagament per part de la Generalitat Valenciana. És la gota que ha fet vessar el got d’una situació que ve sent delicada des de fa mesos.

Les causes del punt en què ens trobem són fonamentalment dos:

  • Mala gestió del govern de la Generalitat: És evident que s’han malbaratat recursos sense cap tipus de mirament. En els últims anys els “grans esdeveniments” eixien de baix les pedres, i el retorn econòmic no era ni molt menys el que es publicitava; i a això cal afegir-li els sobrecostos i la corrupció. S’han gastat diners en sectors ara enfonsats com l’habitatge, o a despesa totalment supèrflua. S’han dut a terme polítiques econòmiques totalment equivocades, com l’exempció de l’impost de patrimoni. Tot aquest conjunt de factors i d’altres aliens, com l’augment de població, han generat una economia vulnerable, assolint a més un volum de deute auto-generat per la pròpia mala gestió. Les factures segueixen als calaixos, i la situació no anirà a millor.
  • Sistema de finançament deficient i altres problemes estructurals: El problema – quantitativament – no és tant el malbaratament i la mala gestió com els problemes estructurals que te l’economia del nostre país. Ara mateix, el model de finançament que ens marca l’Estat Espanyol, a banda de no tindre en compte la població real del país, ens suposa un espoli fiscals que alguns estudis han xifrat al voltant del 7% del Producte Interior Brut anual. Això implica que dels nostres propis recursos, un 7% va a parar tots els anys a Madrid. Altres comunitats autònomes, tot i tindre major renda per càpita, tenen superàvit fiscal, i per tant ens trobem en una situació d’alienació dels nostres recursos propis que limita la nostra capacitat econòmica. Per altra banda, patim els efectes d’estar al capdavant dels territoris amb major volum d’economia submergida, i d’un sistema impositiu inadequat (exempció impost de patrimoni o deduccions fiscals per habitatge).

Si al segon factor, afegim la vulnerabilitat de l’economia valenciana i la mala gestió dels polítics que ens han governat, el quadre econòmic queda bastant clar. No obstant, cal puntualitzar que la mala gestió política és un factor important, però no determinant quantitativament. El problema és més de base.

Sobre els ajustos econòmics del nou govern espanyol

Aquest migdia, després del Consell de Ministres, el nou govern espanyol anunciava les seues noves mesures per a “reactivar el creixement econòmic i reduir el dèficit públic”. En principi, estic d’acord en moltes de les mesures i pense que és un ajust que toca molts punts que el govern del PSOE va defugir.

Valga a dir en primer lloc que seguisc pensant que la via de l’austeritat no és el camí per a eixir de la crisi. És a dir, vaja per davant de tot el que diré, que seguisc pensant que els governs europeus estan excesivament centrats en el problema del dèficit i del deute públic (en part per la pressió dels “mercats”) i han deixat de banda el problema fonamental, l’atur i la manca d’activitat econòmica. Així, el paquet de mesures adoptat hui, quede clar que ajudarà a la reducció del dèficit però tindrà efectes perversos sobre l’ocupació i sobre el creixement econòmic.

De les mesures que s’han anunciat hui, hi han algunes en les que estic d’acord, altres en les que cal matitzar, i altres que trobe negatives. Comencem per les que trobe més adequades i anirem matitzant.

Reducció del 20% en organismes i ajudes públiques a partits, sindicats i altres organitzacions. Totalment d’acord. En la major part és una despesa innecessària, que no afecta a l’eficiència de l’administració. La reducció d’ajudes a entitats com partits i sindicats, també em sembla correcta, s’han malbaratat molts diners en assessors, campanyes i despesa no productiva.

Augment dels tipus impositius en l’IRPF. És una pujada progressiva i per tant en principi sembla molt més adequada que no per exemple la pujada generalitzada de l’IVA que va plantejar el govern Zapatero. S’apugen els tipus de l’IRPF entre un 0,75% i un 7%. Pot ser, en este cas, la pujada haguera tingut que ser només parcial i afectar només als contribuents a partir d’un determinat nivell de renda, no obstant, em sembla una pujada raonable i que manté el principi de progressivitat. No obstant, que li quede clar al senyor Montro (Ministre d’Hisenda), aquest augment afecta al consum, i junt a la davallada en la despesa pública, condueix a una reducció de la demanda agregada i a una reducció del nivell d’activitat econòmica. Com deia al principi, menys dèficit a costa de més atur i menys creixement. Però bé, si acceptem la moda de l’austeritat, és una mesura en la que podem estar d’acord parcialment.

Congelació del SMI, més hores de treball als funcionaris, i un 1% més per a les pensions. La congelació del Salari Mínim Interprofessional no pot ser evidentment una bona notícia. Però fins a quin punt el desequilibri estructural (agreujat per la crisi) en el mercat laboral espanyol es veu afectat o no per les pujades del SMI? Sincerament, no ho tinc clar, i crec que depèn molt de la diagnosi que fem del problema de l’atur. És un problema de salaris? D’estructura productiva? De mentalitat empresarial? Probablement un poc de tot, i per tant resulta difícil tindre una opinió clara. En segon lloc, totalment d’acord amb la major exigència als funcionaris, està clar que són treballadors privilegiats respecte a la resta i han de fer un esforç. Per últim, respecte la pujada de pensions, pense que evidentment és positiva – més val això què res – però també val a dir que es una mesura més populista que altra cosa i que no tindrà pràcticament cap efecte en l’economia.

Mesures per a reactivar el sector de la vivenda. En aquestes sí que no estic d’acord. El sector de la construcció s’ha de redimensionar i disminuir el seu pes, i aquestes mesures van en la direcció contraria. A més, s’elimina la renda bàsica d’emancipació per a llogar pisos. Sí que estic d’acord no obstant, en la pujada del IBI per a les vivendes que superen la mitjana del valor catastral

Coses que es podrien fer i no s’han fet. S’ha deixat de banda la persecució al frau fiscal, o els gravàmens respecte a les societats d’inversió de capital.

L’ajust que s’ha anunciat hui s’estima en uns 16.500 milions d’euros, una xifra manifestament insuficient per aconseguir l’objectiu del 6% de dèficit l’any que ve. Falten entorn a 20.000 milions més de retallades per a poder aconseguir aquest objectiu, sense tindre en compte desviacions en la recaptació. Tot apunta a una certa estratègia política de cara a les properes eleccions andaluses. Per tant, agafeu-se, perquè el pitjor està per vindre.

El que si que podem afirmar amb tota contundència és que aquest paquet de mesures no ajuda en absolut al creixement econòmic ni a l’augment de l’ocupació. Per més que s’empenye el senyor Montoro i el senyor De Guindos (Ex Lehman Brothers), ni l’austeritat ni el baix dèficit generaran per si mateixa creixement econòmic. De fet, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, un periodista del “Wall Street Journal” li preguntava al senyor De Guindos per les perspectives de creixement, pregunta que aquest ha defugit molt amablement. La política econòmica segueix estructurant-se erròniament entorn a la reducció del dèficit, i deixa de banda el més important, el creixement, la creació d’ocupació; i el que podem afirmar clarament és que aquest paquet de mesures serà manifestament inútil en aquest aspecte.

L’economia valenciana, un repte de present i futur

Dins del context de crisi econòmica mundial, l’economia valenciana no és un simple jugador més. Ens juguem quin serà el nostre futur model econòmic i com això incidirà en el nostre desenvolupament com a país.

Ens trobem en un moment clau. El meu professor d’Economia del País Valencià a la Universitat de València, Vicent Soler, ho resumia amb el mot “cruïlla”. És evident, que la davallada econòmica per a l’economia valenciana ha suposat més que una simple contracció econòmica. Ha suposat el replantejament general d’un model econòmic basat en la competència via preus, en la construcció i en el turisme, que fins ara havia donat bons resultats en termes de creixement econòmic. Pot ser, quatre són ara mateix els interrogants més importants que tenim damunt la taula:

Replantejament del model econòmic. És el repte més ampli i més incert. La mà d’obra barata i el turisme havien sigut les bases sobre els quals es fonamentà el model econòmic valencià, i ara la forta contracció del consum, la davallada del sector de la construcció i la competència internacional, han deixat caduc aquest model. Així, caldrà que ens replantegem el model econòmic des de zero, apostant per revitalitzar el nostre teixit industrial des de la competència en qualitat i en valor afegit.

Corredor mediterrani i obertura cap a Europa. Ja fa anys i anys, que experts en la matèria venien advertint de la importància del corredor mediterrani, de la importància d’una bona connexió de tot l’eix mediterrani amb Europa. L’obertura cap a Europa pot ser una bona oportunitat per revitalitzar el nostre teixit productiu. Lamentablement les polítiques centralistes de l’Estat Espanyol, ens han condemnat a tindre unes deficients infraestructures de connexió amb Catalunya i amb Europa. Caldrà apostar fermament per la inversió en el corredor mediterrani, i no serà fàcil amb un govern dirigit des de Madrid – ara més centralista que mai – que intentarà prioritzar l’eix central i obstaculitzar la vertebració de l’eix mediterrani.

Sistema Financer. Una qüestió important i en la que desafortunadament poc tenim ja a dir. El sistema financer valencià ha estat pràcticament desmantellat. Han desaparegut les entitats pròpies més importants, concentrant-se en grups aliens i desplaçant els centres de decisió cap a Madrid. Per a una economia àmpliament dependent del crèdit, com la nostra, l’estructuració d’un sistema financer propi és una qüestió clau per al desenvolupament present i futur del nostre teixit productiu.

Model de finançament. El País Valencià sofreix d’un model de finançament marcat des de Madrid que ens perjudica clarament en el nostre desenvolupament econòmic. Sofrim en primer lloc un infra-finançament respecte a la nostra població, i en segon lloc i més important patim un dèficit fiscal superior al 6% del nostre PIB. La LOFCA, que determina el finançament de les comunitats autònomes dins l’Estat Espanyol, va establir la solidaritat interterritorial com a criteri de finançament, no obstant, els valencians tot i estar per baix de la mitjana estatal en quan a renda per càpita, seguim sofrint un espoli fiscal que alguns estudis xifraven el 2009 en més de 6.000 milions d’euros anuals. Caldrà fermesa front a Madrid per reivindicar allò que ens pertoca com a poble, i apostar pel concert econòmic com a forma de finançament autònoma.

Aquestes qüestions que hem comentat, la resposta que es done a les mateixes, és el que condicionarà el nostre desenvolupament social i econòmic en els propers anys. De nosaltres depèn quin camí de la cruïlla agafem.

El valencianisme segueix liderant entre l’estudiantat de la Universitat de València

Les eleccions d’estudiants al Claustre de la Universitat tornen a donar al Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) la majoria en l’òrgan màxim de representació

Aquest passat dijous 24 de novembre tenien lloc a la Universitat de València les eleccions per a la renovació dels òrgans interns, incloent-hi les Juntes de Facultat i el Claustre. Estes eleccions,  en especial les claustrals – tot i que han anat perdent rellevància pública per la delegació de competències del Claustre en organismes superiors – tenen una especial incidència en el desenvolupament de l’acció de la institució. El Claustre, (on estan representats els estudiants, professorat i personal d’administració i serveis), a hores d’ara, és el òrgan representatiu més important de la institució i pot prendre decisions en moltes matèries, així com controlar i pronunciar-se sobre l’acció de govern dirigida pel Rector. Dels 292 membres que composen el Claustre, 70 d’ells són estudiants, que són escollits per facultats, integrant llistes tancades en diferents sindicats o associacions universitàries que s’orienten cap a unes determinades línies d’actuació.

Així, aquest passat dijous, els resultats – tot i la baixa participació, 15% – tornaren a donar com a força més votada al sindicat valencianista, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), amb una àmplia majoria de 20 estudiants claustrals. La segona força més votada va ser “Campus Jove”, ideològicament proper al Partit Socialista, amb 15 representants al Claustre. Per darrere, quedaven “Acontracorrent”, vinculat a les joventuts d’Esquerra Unida, amb 8 representants o el “Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans” amb 3 representants. Per altra banda, les eleccions han suposat una davallada en nombre de representants de les associacions vinculades a la dreta que van emergir en les passades eleccions de 2010. “Asociación Valenciana de Estudiantes Universitarios” (AVEU), vinculada al president de les Corts Valencianes Juan Cotino, es quedava amb 6 representants, mentre que “Generación Universitaria”, lligada a les noves generacions del Partit Popular de la província de València, perdia més de la meitat dels seus representants i aconseguia només 4 claustrals, alguns dels quals anaven a parar a una nova escissió de la mateixa coneguda com a “Universitarios Por el Cambio” que obtenia també 4 claustrals.

La victòria del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) consolida així la majoria que ja va obtenir en les eleccions de 2010, on va aconseguir 17 membres claustrals. Ara, ampliaria aquesta majoria en tres membres més, fins als 20 claustrals.

El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), és de fet, l’associació d’estudiants més antiga de la pròpia Universitat de València, situant-se la seua fundació en el 1984 en vespres de la constitució del primer Claustre democràtic de la Universitat. L’associació va aconseguir aglutinar el moviment d’esquerres i nacionalista entre l’estudiantat, canalitzant la força interna del “Bloc d’Esquerres” que des dels anys vuitanta reunia també a estudiants, professors i personal d’administració en la lluita per un País Valencià lliure i democràtic. Per aquest sindicat han passat noms de rellevància en la política i en la societat valenciana com Mònica Oltra, Agustí Cerdà, Toni Gisbert o Enric Morera.

La cosa va d’eleccions…

En aquestes últimes setmanes, la cosa ha anat d’eleccions. El passat diumenge 20 de novembre teníen lloc les eleccions generals al parlament espanyol, i aquesta setmana el dijous 24, les eleccions d’estudiants a la Universitat de València.

Tot i que la meua implicació personal en les primeres haja sigut majorment escassa no vull deixar de fer alguna referència. Tot i l’àmplia victòria de la dreta amb el Partit Popular, hi han bones notícies. Evidentment, la notícia és que per fi podrem escoltar una veu valenciana i valencianista al Congrés dels Diputats, amb l’elecció del candidat de la Coalició Compromís, Joan Baldoví, com a diputat per la circumscripció de València. Però no és menys important el fet que Esquerra Unida aconseguisca per fi grup parlamentari o el fet que l’esquerra abertzale, fins ara silenciada per l’administració espanyola, aconseguisca representació amb 7 diputats de la mà d’Amaiur. Serà sens dubte una legislatura mogudeta, amb grans contrastos dins del parlament.

Pel que fa a la Universitat, les bones notícies de l’any passat es repeteixen i encara milloren. El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) aconseguia de nou una nova majoria entre l’estudiantat amb 20 claustrals electes arreu de les diferents Facultats de la Universitat de València. És el resultat de la feina incansable de molts companys i companyes que porten tot l’any treballant organitzant activitats i que han posat tot el seu esforç en explicar la feina que fem al BEA en els diferents òrgans de la Universitat.

Personalment, vaig estar implicat tota la setmana en la campanya del BEA-ITACA a la Facultat d’Economia. Vam centrar els nostres esforços en explicar a la gent quina universitat volem, en explicar la importància de la representació de l’estudiantat en la Junta de la Facultat i en el Claustre de la Universitat. No vam intentar més que traslladar el treball que venim realitzant molts representants, entre els que em trobe, des de la nostra elecció l’any passat. Hem assistit a totes les Juntes de Facultat i sobretot hem reivindicat públicament tot allò en el que ens vam comprometre. Hem utilitzat moltes hores del nostre temps lliure, del nostre temps per anar a classes, per poder aconseguir coses per als estudiants, i aquest treball s’ha materialitzat en resultats que no sempre són clarament visibles. I aquest any, com a membre electe de la Junta de la Facultat i del Claustre, em torne a comprometre amb el mateix; en treballar dia a dia en totes les reunions i en traslladar als òrgans allò que hem proposat a totes les estudiantes i estudiants. Des d’ací també, aprofite, per donar les gràcies a les 224 persones que van confiar en mi com a cap de llista a la Junta de Facultat i que ens han consolidat com a segona força a la Facultat d’Economia.

I ara, toca tancar aquesta etapa electoral i obrir-ne una de nova. Tocarà treballar de valent, tocarà fer front a l’estudi i a totes les incerteses del futur. Tocarà aplicar el “treballem el present, guanyem el futur”!

La reforma del PPSOE-BCE

Fa una setmana més o menys, PP i PSOE anunciaven un pacte conjunt per a reforma la constitució espanyola, per tal d’incloure la limitació del dèficit com a mandat estructural. Primer semblava que la reforma marcaria una xifra concreta, tant per l’administració central com per a l’administració autonòmica, però finalment sembla que serà un enunciat genèric que limitarà el deficit estructural al 0,4%.

Pel títol ja podeu deduir que pense que aquesta reforma és innecessaria i no fa front als problemes reals. És més, crec que la reforma parteix d’una forma d’entendre l’economia per part del BCE, que modestament crec que és totalment equivocada. Us resumiré breument en una sèrie de punts perquè estic en contra d’aquesta reforma constitucional:

  • Problemes de legitimitat: PP i PSOE ja han anunciat la seua intenció d’evitar a tota costa el referèndum que seria necessari en cas que un 10% dels parlamentaris espanyols ho demanara. Aquesta intenció denota una actitud anti-democràtica ja en la pròpia reforma. Si volen reformar la constitució el mínim és preguntar als ciutadans si estan d’acord, i més amb un parlament a les portes d’unes eleccions.
  • Problemes de diagnosi: El BCE i la majoria de governs de la zona euro segueixen en el camí equivocat. Entenen l’austeritat fiscal com una reforma que per si mateix estabilitzarà i farà creixer l’economia, pel simple fet de ser rigurosos amb els comptes públics. És un plantejament totalment equivocat. El dèficit, i en conseqüència l’augment del deute públic, és resultat directe d’un creixement baix (o fins i tot negatiu) que afecta de forma directa als ingressos fiscals. Més austeritat reduirà la demanda incentivada per la despesa pública, i enfonsarà més encara l’economia, tenint com a conseqüència més davallades en la recaptació i per tant més dèficit i més deute públic. El que cal són polítiques d’austeritat en la despesa supèrflua (no retallades en despesa social) i sobretot polítiques econòmiques que incentiven el creixement econòmic i la confiança en l’economia. A més, es pot reduir el dèficit de forma molt important centrant-se en controlar l’economia submergida o augmentant els trams alts del IRPF. L’espiral d’austeritat indiscriminada ens tornarà a enfonsar en la crisi.
  • No serveix per a incentivar el creixement: Dels problemes de diagnosi es dedueix la nul·la efectivitat. De fet, s’esperava que amb l’anunci de pacte, la prima de risc del deute espanyol es reduirà, i la realitat és que no ho ha fet. L’austeritat per si mateix no genera creixement. Els problemes són molt més estructurals.
  • Limita la resposta anticíclica: Posar un límit al dèficit dificulta la possibilitat de fer front a greus situacions socials i econòmiques, d’atur elevat o una davallada econòmica important. Fa més difícil l’aplicació de polítiques anticícliques, que són les que precisament han evitat que aquesta crisi que vivim fora encara més profunda.
  • La reforma del PPSOE: La reforma ha sigut pactada entre el PP i el PSOE, sense comptar amb cap altre partit polític i sense l’opinió de les comunitats autònomes. De fet, PNB i CiU, junt a la resta de grups d’esquerra, van anunciar les seues reticències a la reforma i es van ratificar en la necessitat d’un referèndum.
  • Voluntat de centralisme: La reforma, segons les últimes informacions, fixaria el límit estatal en el 0,26% del PIB espanyol, i el límit autonòmic en el 0,14% del seu PIB. Perquè estes diferències? Dona la impressió de que hi ha una voluntat de lligar més les mans als organismes descentralitzats, i donar un marge molt més ampli al govern central
Aquests són alguns dels motius més importants pels quals dir “no” a aquesta reforma de la constitució. Perquè el problema real del dèficit te una doble vessant: la manca de creixement enfonsa els ingressos, i per altra banda una gestió política pèssima per part de PP i PSOE. El exemple més clar el tenim al País Valencià, on una política descontrolada de grans esdeveniments i despesa supèrflua ens ha portat a tindre un dèficit rècord. Cal aplacar el problema real, impulsar polítiques d’incentiu a l’economia i renovar una “casta” política irresponsable.