Tot sembla que el Govern Espanyol hauria aconseguit que un altra entitat financera (desconeguda) refinançara el deute davant la incapacitat de pagament per part de la Generalitat Valenciana. És la gota que ha fet vessar el got d’una situació que ve sent delicada des de fa mesos.

Les causes del punt en què ens trobem són fonamentalment dos:

• Mala gestió del govern de la Generalitat: És evident que s’han malbaratat recursos sense cap tipus de mirament. En els últims anys els “grans esdeveniments” eixien de baix les pedres, i el retorn econòmic no era ni molt menys el que es publicitava; i a això cal afegir-li els sobrecostos i la corrupció. S’han gastat diners en sectors ara enfonsats com l’habitatge, o a despesa totalment supèrflua. S’han dut a terme polítiques econòmiques totalment equivocades, com l’exempció de l’impost de patrimoni. Tot aquest conjunt de factors i d’altres aliens, com l’augment de població, han generat una economia vulnerable, assolint a més un volum de deute auto-generat per la pròpia mala gestió. Les factures segueixen als calaixos, i la situació no anirà a millor.
• Sistema de finançament deficient i altres problemes estructurals: El problema – quantitativament – no és tant el malbaratament i la mala gestió com els problemes estructurals que te l’economia del nostre país. Ara mateix, el model de finançament que ens marca l’Estat Espanyol, a banda de no tindre en compte la població real del país, ens suposa un espoli fiscals que alguns estudis han xifrat al voltant del 7% del Producte Interior Brut anual. Això implica que dels nostres propis recursos, un 7% va a parar tots els anys a Madrid. Altres comunitats autònomes, tot i tindre major renda per càpita, tenen superàvit fiscal, i per tant ens trobem en una situació d’alienació dels nostres recursos propis que limita la nostra capacitat econòmica. Per altra banda, patim els efectes d’estar al capdavant dels territoris amb major volum d’economia submergida, i d’un sistema impositiu inadequat (exempció impost de patrimoni o deduccions fiscals per habitatge).

Si al segon factor, afegim la vulnerabilitat de l’economia valenciana i la mala gestió dels polítics que ens han governat, el quadre econòmic queda bastant clar. No obstant, cal puntualitzar que la mala gestió política és un factor important, però no determinant quantitativament. El problema és més de base.

Valga a dir en primer lloc que seguisc pensant que la via de l’austeritat no és el camí per a eixir de la crisi. És a dir, vaja per davant de tot el que diré, que seguisc pensant que els governs europeus estan excesivament centrats en el problema del dèficit i del deute públic (en part per la pressió dels “mercats”) i han deixat de banda el problema fonamental, l’atur i la manca d’activitat econòmica. Així, el paquet de mesures adoptat hui, quede clar que ajudarà a la reducció del dèficit però tindrà efectes perversos sobre l’ocupació i sobre el creixement econòmic.

De les mesures que s’han anunciat hui, hi han algunes en les que estic d’acord, altres en les que cal matitzar, i altres que trobe negatives. Comencem per les que trobe més adequades i anirem matitzant.

Reducció del 20% en organismes i ajudes públiques a partits, sindicats i altres organitzacions. Totalment d’acord. En la major part és una despesa innecessària, que no afecta a l’eficiència de l’administració. La reducció d’ajudes a entitats com partits i sindicats, també em sembla correcta, s’han malbaratat molts diners en assessors, campanyes i despesa no productiva.

Augment dels tipus impositius en l’IRPF. És una pujada progressiva i per tant en principi sembla molt més adequada que no per exemple la pujada generalitzada de l’IVA que va plantejar el govern Zapatero. S’apugen els tipus de l’IRPF entre un 0,75% i un 7%. Pot ser, en este cas, la pujada haguera tingut que ser només parcial i afectar només als contribuents a partir d’un determinat nivell de renda, no obstant, em sembla una pujada raonable i que manté el principi de progressivitat. No obstant, que li quede clar al senyor Montro (Ministre d’Hisenda), aquest augment afecta al consum, i junt a la davallada en la despesa pública, condueix a una reducció de la demanda agregada i a una reducció del nivell d’activitat econòmica. Com deia al principi, menys dèficit a costa de més atur i menys creixement. Però bé, si acceptem la moda de l’austeritat, és una mesura en la que podem estar d’acord parcialment.

Congelació del SMI, més hores de treball als funcionaris, i un 1% més per a les pensions. La congelació del Salari Mínim Interprofessional no pot ser evidentment una bona notícia. Però fins a quin punt el desequilibri estructural (agreujat per la crisi) en el mercat laboral espanyol es veu afectat o no per les pujades del SMI? Sincerament, no ho tinc clar, i crec que depèn molt de la diagnosi que fem del problema de l’atur. És un problema de salaris? D’estructura productiva? De mentalitat empresarial? Probablement un poc de tot, i per tant resulta difícil tindre una opinió clara. En segon lloc, totalment d’acord amb la major exigència als funcionaris, està clar que són treballadors privilegiats respecte a la resta i han de fer un esforç. Per últim, respecte la pujada de pensions, pense que evidentment és positiva – més val això què res – però també val a dir que es una mesura més populista que altra cosa i que no tindrà pràcticament cap efecte en l’economia.

Mesures per a reactivar el sector de la vivenda. En aquestes sí que no estic d’acord. El sector de la construcció s’ha de redimensionar i disminuir el seu pes, i aquestes mesures van en la direcció contraria. A més, s’elimina la renda bàsica d’emancipació per a llogar pisos. Sí que estic d’acord no obstant, en la pujada del IBI per a les vivendes que superen la mitjana del valor catastral

Coses que es podrien fer i no s’han fet. S’ha deixat de banda la persecució al frau fiscal, o els gravàmens respecte a les societats d’inversió de capital.

L’ajust que s’ha anunciat hui s’estima en uns 16.500 milions d’euros, una xifra manifestament insuficient per aconseguir l’objectiu del 6% de dèficit l’any que ve. Falten entorn a 20.000 milions més de retallades per a poder aconseguir aquest objectiu, sense tindre en compte desviacions en la recaptació. Tot apunta a una certa estratègia política de cara a les properes eleccions andaluses. Per tant, agafeu-se, perquè el pitjor està per vindre.

El que si que podem afirmar amb tota contundència és que aquest paquet de mesures no ajuda en absolut al creixement econòmic ni a l’augment de l’ocupació. Per més que s’empenye el senyor Montoro i el senyor De Guindos (Ex Lehman Brothers), ni l’austeritat ni el baix dèficit generaran per si mateixa creixement econòmic. De fet, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, un periodista del “Wall Street Journal” li preguntava al senyor De Guindos per les perspectives de creixement, pregunta que aquest ha defugit molt amablement. La política econòmica segueix estructurant-se erròniament entorn a la reducció del dèficit, i deixa de banda el més important, el creixement, la creació d’ocupació; i el que podem afirmar clarament és que aquest paquet de mesures serà manifestament inútil en aquest aspecte.

Ens trobem en un moment clau. El meu professor d’Economia del País Valencià a la Universitat de València, Vicent Soler, ho resumia amb el mot “cruïlla”. És evident, que la davallada econòmica per a l’economia valenciana ha suposat més que una simple contracció econòmica. Ha suposat el replantejament general d’un model econòmic basat en la competència via preus, en la construcció i en el turisme, que fins ara havia donat bons resultats en termes de creixement econòmic. Pot ser, quatre són ara mateix els interrogants més importants que tenim damunt la taula:

Replantejament del model econòmic. És el repte més ampli i més incert. La mà d’obra barata i el turisme havien sigut les bases sobre els quals es fonamentà el model econòmic valencià, i ara la forta contracció del consum, la davallada del sector de la construcció i la competència internacional, han deixat caduc aquest model. Així, caldrà que ens replantegem el model econòmic des de zero, apostant per revitalitzar el nostre teixit industrial des de la competència en qualitat i en valor afegit.

Corredor mediterrani i obertura cap a Europa. Ja fa anys i anys, que experts en la matèria venien advertint de la importància del corredor mediterrani, de la importància d’una bona connexió de tot l’eix mediterrani amb Europa. L’obertura cap a Europa pot ser una bona oportunitat per revitalitzar el nostre teixit productiu. Lamentablement les polítiques centralistes de l’Estat Espanyol, ens han condemnat a tindre unes deficients infraestructures de connexió amb Catalunya i amb Europa. Caldrà apostar fermament per la inversió en el corredor mediterrani, i no serà fàcil amb un govern dirigit des de Madrid – ara més centralista que mai – que intentarà prioritzar l’eix central i obstaculitzar la vertebració de l’eix mediterrani.

Sistema Financer. Una qüestió important i en la que desafortunadament poc tenim ja a dir. El sistema financer valencià ha estat pràcticament desmantellat. Han desaparegut les entitats pròpies més importants, concentrant-se en grups aliens i desplaçant els centres de decisió cap a Madrid. Per a una economia àmpliament dependent del crèdit, com la nostra, l’estructuració d’un sistema financer propi és una qüestió clau per al desenvolupament present i futur del nostre teixit productiu.

Model de finançament. El País Valencià sofreix d’un model de finançament marcat des de Madrid que ens perjudica clarament en el nostre desenvolupament econòmic. Sofrim en primer lloc un infra-finançament respecte a la nostra població, i en segon lloc i més important patim un dèficit fiscal superior al 6% del nostre PIB. La LOFCA, que determina el finançament de les comunitats autònomes dins l’Estat Espanyol, va establir la solidaritat interterritorial com a criteri de finançament, no obstant, els valencians tot i estar per baix de la mitjana estatal en quan a renda per càpita, seguim sofrint un espoli fiscal que alguns estudis xifraven el 2009 en més de 6.000 milions d’euros anuals. Caldrà fermesa front a Madrid per reivindicar allò que ens pertoca com a poble, i apostar pel concert econòmic com a forma de finançament autònoma.

Aquestes qüestions que hem comentat, la resposta que es done a les mateixes, és el que condicionarà el nostre desenvolupament social i econòmic en els propers anys. De nosaltres depèn quin camí de la cruïlla agafem.

Aquest passat dijous 24 de novembre tenien lloc a la Universitat de València les eleccions per a la renovació dels òrgans interns, incloent-hi les Juntes de Facultat i el Claustre. Estes eleccions,  en especial les claustrals – tot i que han anat perdent rellevància pública per la delegació de competències del Claustre en organismes superiors – tenen una especial incidència en el desenvolupament de l’acció de la institució. El Claustre, (on estan representats els estudiants, professorat i personal d’administració i serveis), a hores d’ara, és el òrgan representatiu més important de la institució i pot prendre decisions en moltes matèries, així com controlar i pronunciar-se sobre l’acció de govern dirigida pel Rector. Dels 292 membres que composen el Claustre, 70 d’ells són estudiants, que són escollits per facultats, integrant llistes tancades en diferents sindicats o associacions universitàries que s’orienten cap a unes determinades línies d’actuació.

Així, aquest passat dijous, els resultats – tot i la baixa participació, 15% – tornaren a donar com a força més votada al sindicat valencianista, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), amb una àmplia majoria de 20 estudiants claustrals. La segona força més votada va ser “Campus Jove”, ideològicament proper al Partit Socialista, amb 15 representants al Claustre. Per darrere, quedaven “Acontracorrent”, vinculat a les joventuts d’Esquerra Unida, amb 8 representants o el “Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans” amb 3 representants. Per altra banda, les eleccions han suposat una davallada en nombre de representants de les associacions vinculades a la dreta que van emergir en les passades eleccions de 2010. “Asociación Valenciana de Estudiantes Universitarios” (AVEU), vinculada al president de les Corts Valencianes Juan Cotino, es quedava amb 6 representants, mentre que “Generación Universitaria”, lligada a les noves generacions del Partit Popular de la província de València, perdia més de la meitat dels seus representants i aconseguia només 4 claustrals, alguns dels quals anaven a parar a una nova escissió de la mateixa coneguda com a “Universitarios Por el Cambio” que obtenia també 4 claustrals.

La victòria del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) consolida així la majoria que ja va obtenir en les eleccions de 2010, on va aconseguir 17 membres claustrals. Ara, ampliaria aquesta majoria en tres membres més, fins als 20 claustrals.

El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), és de fet, l’associació d’estudiants més antiga de la pròpia Universitat de València, situant-se la seua fundació en el 1984 en vespres de la constitució del primer Claustre democràtic de la Universitat. L’associació va aconseguir aglutinar el moviment d’esquerres i nacionalista entre l’estudiantat, canalitzant la força interna del “Bloc d’Esquerres” que des dels anys vuitanta reunia també a estudiants, professors i personal d’administració en la lluita per un País Valencià lliure i democràtic. Per aquest sindicat han passat noms de rellevància en la política i en la societat valenciana com Mònica Oltra, Agustí Cerdà, Toni Gisbert o Enric Morera.

Tot i que la meua implicació personal en les primeres haja sigut majorment escassa no vull deixar de fer alguna referència. Tot i l’àmplia victòria de la dreta amb el Partit Popular, hi han bones notícies. Evidentment, la notícia és que per fi podrem escoltar una veu valenciana i valencianista al Congrés dels Diputats, amb l’elecció del candidat de la Coalició Compromís, Joan Baldoví, com a diputat per la circumscripció de València. Però no és menys important el fet que Esquerra Unida aconseguisca per fi grup parlamentari o el fet que l’esquerra abertzale, fins ara silenciada per l’administració espanyola, aconseguisca representació amb 7 diputats de la mà d’Amaiur. Serà sens dubte una legislatura mogudeta, amb grans contrastos dins del parlament.

Pel que fa a la Universitat, les bones notícies de l’any passat es repeteixen i encara milloren. El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) aconseguia de nou una nova majoria entre l’estudiantat amb 20 claustrals electes arreu de les diferents Facultats de la Universitat de València. És el resultat de la feina incansable de molts companys i companyes que porten tot l’any treballant organitzant activitats i que han posat tot el seu esforç en explicar la feina que fem al BEA en els diferents òrgans de la Universitat.

Personalment, vaig estar implicat tota la setmana en la campanya del BEA-ITACA a la Facultat d’Economia. Vam centrar els nostres esforços en explicar a la gent quina universitat volem, en explicar la importància de la representació de l’estudiantat en la Junta de la Facultat i en el Claustre de la Universitat. No vam intentar més que traslladar el treball que venim realitzant molts representants, entre els que em trobe, des de la nostra elecció l’any passat. Hem assistit a totes les Juntes de Facultat i sobretot hem reivindicat públicament tot allò en el que ens vam comprometre. Hem utilitzat moltes hores del nostre temps lliure, del nostre temps per anar a classes, per poder aconseguir coses per als estudiants, i aquest treball s’ha materialitzat en resultats que no sempre són clarament visibles. I aquest any, com a membre electe de la Junta de la Facultat i del Claustre, em torne a comprometre amb el mateix; en treballar dia a dia en totes les reunions i en traslladar als òrgans allò que hem proposat a totes les estudiantes i estudiants. Des d’ací també, aprofite, per donar les gràcies a les 224 persones que van confiar en mi com a cap de llista a la Junta de Facultat i que ens han consolidat com a segona força a la Facultat d’Economia.

I ara, toca tancar aquesta etapa electoral i obrir-ne una de nova. Tocarà treballar de valent, tocarà fer front a l’estudi i a totes les incerteses del futur. Tocarà aplicar el “treballem el present, guanyem el futur”!

Pel títol ja podeu deduir que pense que aquesta reforma és innecessaria i no fa front als problemes reals. És més, crec que la reforma parteix d’una forma d’entendre l’economia per part del BCE, que modestament crec que és totalment equivocada. Us resumiré breument en una sèrie de punts perquè estic en contra d’aquesta reforma constitucional:

• Problemes de legitimitat: PP i PSOE ja han anunciat la seua intenció d’evitar a tota costa el referèndum que seria necessari en cas que un 10% dels parlamentaris espanyols ho demanara. Aquesta intenció denota una actitud anti-democràtica ja en la pròpia reforma. Si volen reformar la constitució el mínim és preguntar als ciutadans si estan d’acord, i més amb un parlament a les portes d’unes eleccions.

• Problemes de diagnosi: El BCE i la majoria de governs de la zona euro segueixen en el camí equivocat. Entenen l’austeritat fiscal com una reforma que per si mateix estabilitzarà i farà creixer l’economia, pel simple fet de ser rigurosos amb els comptes públics. És un plantejament totalment equivocat. El dèficit, i en conseqüència l’augment del deute públic, és resultat directe d’un creixement baix (o fins i tot negatiu) que afecta de forma directa als ingressos fiscals. Més austeritat reduirà la demanda incentivada per la despesa pública, i enfonsarà més encara l’economia, tenint com a conseqüència més davallades en la recaptació i per tant més dèficit i més deute públic. El que cal són polítiques d’austeritat en la despesa supèrflua (no retallades en despesa social) i sobretot polítiques econòmiques que incentiven el creixement econòmic i la confiança en l’economia. A més, es pot reduir el dèficit de forma molt important centrant-se en controlar l’economia submergida o augmentant els trams alts del IRPF. L’espiral d’austeritat indiscriminada ens tornarà a enfonsar en la crisi.

• No serveix per a incentivar el creixement: Dels problemes de diagnosi es dedueix la nul·la efectivitat. De fet, s’esperava que amb l’anunci de pacte, la prima de risc del deute espanyol es reduirà, i la realitat és que no ho ha fet. L’austeritat per si mateix no genera creixement. Els problemes són molt més estructurals.

• Limita la resposta anticíclica: Posar un límit al dèficit dificulta la possibilitat de fer front a greus situacions socials i econòmiques, d’atur elevat o una davallada econòmica important. Fa més difícil l’aplicació de polítiques anticícliques, que són les que precisament han evitat que aquesta crisi que vivim fora encara més profunda.

• La reforma del PPSOE: La reforma ha sigut pactada entre el PP i el PSOE, sense comptar amb cap altre partit polític i sense l’opinió de les comunitats autònomes. De fet, PNB i CiU, junt a la resta de grups d’esquerra, van anunciar les seues reticències a la reforma i es van ratificar en la necessitat d’un referèndum.

• Voluntat de centralisme: La reforma, segons les últimes informacions, fixaria el límit estatal en el 0,26% del PIB espanyol, i el límit autonòmic en el 0,14% del seu PIB. Perquè estes diferències? Dona la impressió de que hi ha una voluntat de lligar més les mans als organismes descentralitzats, i donar un marge molt més ampli al govern central

Es celebra a la localitat de Prada (Prades és el nom oficial en francès), que administrativament forma part de l’Estat Francès, però que comparteix història i cultura amb tots els territoris que algún dia van formar part de la Corona d’Aragó i dels territoris de parla catalana. És el que normalment es coneix com a Catalunya Nord, la part del sud de frança, principalment la regió del Languedoc-Roselló. El passat dia 16, de bon matí, l’autobús eixia de València amb un bon grapat de valencians cap a Prada. Allà ens esperaven companys catalans, de les Illes, de la pròpia Catalunya Nord, de l’Alguer i un bon grapat de gent d’altres països que venien a Prada com a estudiants de la nostra llengua.

L’activitat de la UCE es conforma amb cursos de formació de totes les àrees acadèmiques, tallers de diferents activitats i tot tipus d’actes, debats, taules redones, entre d’altres. Pot ser, el que més vam notar només aplegar va ser el canvi d’horari, ara ens tocava dinar a les 12h i sopar a les 19h. Ens allotjavem a la residència del Liceu Renouvier de Prada, pràcticament al costat del llit del riu “La Têt” i sota el massís del “Canigó”. El paisatge no podia ser millor. Al llarg de la nostra estada vam tindre l’oportunitat d’assistir a múltitud de cursos i conferències, per exemple, vam poder escoltar i parlar, dins del cicle de conferències “Crisi democràtica i representació territorial”, amb Mireia Mollà de Compromís, Martín Garitano de Bildu i Jan Jambon del N-VA flamenc. Pel matí vam assistir a diferents cursos, crisi ambiental, sanitat, i finalment un anàlisi de la crisi econòmica als territoris dels Països Catalans. Per la vesprada podiem fer diferents tallers de tot tipus d’activitats, jo vaig assistir al de muntanyisme – on vam tindre l’oportunitat de recórrer alguns dels indrets més bonics de la comarca del Conflent – i al de fotografia digital, on el Joan Víctor (un gran profe de fotografia de Barcelona) ens va explicar totes aquelles opcions complexes que tenia la nostra càmera de fotos, i de les quals ni tan sols érem conscients. També vam compartir bons moments amb tota la delegació valenciana que va vindre a presentar el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (del que precisament parlava en el meu anterior article) i amb tota la resta de companys i companyes valencianes que van pujar fins a Prada. En definitiva molts bons moments i esdeveniments que es fan difícils de resumir en unes poques línies.

Però més enllà de tota l’activitat, dels concerts, dels tallers, de les xerrades, el més bonic de l’UCE – almenys per mi – va ser la convivència amb gent de procedències molt diferents, que permetia a més, escoltar accents de tots els territoris que compartim llengua i cultura. I no tan sols amb companys de Catalunya, les Illes o els altres territoris de parla catalana, si no amb un bon grapat de gent que venia d’altres territoris fora de les nostres fronteres, de la República Txeca, de Portugal i fins i tot dels EUA, tots teníen un gran interès en parlar i perfeccionar la nostra llengua. Eixa convivència, a més de generar molt bones amistats, crec que ens ha aportat una visió molt més oberta i molt més completa, de la importància que realment te la nostra cultura i la nostra llengua.

Un altre aspecte, que m’agradat bastant conèixer, és la situació social i cultural a la Catalunya Nord. Com el evident domini del francès, i del sentiment de pertinença política a França, és totalment compatible amb sentir-se part d’una cultura compartida amb tots els Països Catalans. Allà tot era “català”, des de l’aigua, fins als equips esportius predominants. La cultura catalana forma part, com un element folklòric, de la vida de tota la gent d’aquelles comarques. La situació lingüística és evidentment dominada pel francès, tot i què, en la major part de comerços i llocs públics el català és una llengua coneguda per una bona part. Per a aquells valencians, que constantment degraden la categoria de la nostra llengua a poc més que una llengua per al “poble”, els diré que amb el seu valencià poden anar a comprar a Prada al supermercat i els entendran, qui havia dit que el valencià no servia per res?

La UCE ens ha permès dos coses que personalment valore molt; en primer lloc conèixer durant 8 dies la cultura i la societat de la Catalunya Nord, i en segon lloc estar en contacte i fer amics amb gent de totes les procedències, sentint-se realment part d’una cultura i d’una llengua comú.

L’any que ve, si els recursos econòmics ens ho permeten, repetirem!

Com us deia, “Somiant amb Aleixa” (Mercè Climent i Francesc Mompó) va ser la guanyadora de l’edició XVII del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, un premi únic dins de la nostra literatura i que tenim la sort de celebrar a la nostra comarca. Hi han tres aspectes, que personalment destacaria de la novela. En primer lloc, i tot i no tindre relació amb l’aspecte literari, la portada; el contrast del color violeta amb el blanc i el negre, i l’imatge alineada a un dels costats, crea un conjunt de colors i imatges que no poden ser millor presentació de la novela. Després dins de l’aspecte literari, sense ser cap expert, m’han sorprès l’abundància de detalls i de descripcions, junt a la destacada evolució del personatge d’Aleixa.

Sens dubte és una bona novel·la per a llegir aquest estiu! A més, en unes setmanes els autors seran presents a la Universitat Catalana d’Estiu que tindrà lloc a la Catalunya Nord a Prada. Jo tindré la sort d’estar allà, ja que estic matriculat a tota l’edició, així que ja us contaré.

La festa de l’euro s’ha acabat. A hores d’ara, i vist amb perspectiva, sembla que l’adopció de la moneda única es va prendre molt a la lleugera i ara les conseqüències comencen a ser greus. Els pròxims objectius semblen ser l’Estat Espanyol i Itàlia. Sembla que per fi, els famosos “inversors” s’han donat compte del problema del deute italià, amb un volum de deute públic major al 120% del PIB. És a dir, en el cas italià, amb tota la producció de bens i serveis que el país produeix en un any, no podria cancel·lar el seu deute públic.

El nostre bon amic, Jean-Claud Trichet, president del BCE, sembla que ha sigut hui convençut de deixar de banda la seua ortodòxia, i el BCE ha començat a comprar deute espanyol i italià aquest matí, fent caure en més de 100 punts bàsics la prima de risc d’estos dos estats.

Però el problema tornarà a sorgir. La zona euro va ser concebuda amb un optimisme desmesurat i amb un rigor econòmic escàs. Sense polítiques fiscals ni econòmiques unificades, i amb un Banc Central que no acaba de tindre molt clar el seu paper. En la teoria el BCE només te un objectiu: inflació per baix del 2%; i açò li impedeix actuar de forma lliure per respondre als problemes polítics i econòmics. La tant alabada independència del BCE, a banda de ser antidemocràtica, s’ha demostrat econòmicament in-efectiva.

Si la zona euro vol eixir viva d’aquesta situació, cal prendre el timó de forma decidida, deixar-se de victimismes, i actuar de forma clara contra aquells que pretenguen posar en joc el futur de les persones. Ens calen uns polítics a l’altura de les circumstàncies, i lamentablement no els tenim. La zona euro, dona la imatge d’una zona en davallada, on ningú s’aclareix per a prendre decisions, i damunt, les poques que es prenen són equivocades. Com la gran vareta màgica del senyor Trichet, donar de nou barra lliure als bancs.

Canviant de tema, l’altra notícia del dia, és la rebaixa aquest cap de setmana del rating del deute nord-americà per part de l’agència de qualificació Standard&Poors. Probablement, S&P te raó en aquest cas, i la falta de rigor dels polítics nord-americans fa més factible, de nou, el risc de default. La rebaixa ha provocat la caiguda generalitzada de les borses europees, nord-americanes i de bona part del món. No obstant, el problema d’aquest fet, no és la pròpia acció de S&P, que com a agència de qualificació privada pot aconsellar els seus clients de la manera que considere convenient, el problema és quant una bona part dels participants en el mercat agafen aquestes consideracions subjectives com la veritat universal, i obliden que moltes d’estes agències donaven la triple A a Lehman Brohters poc abans de la fallida.

Wikimedia Commons - JNL

Hola senyors dirigents del Banc Central Europeu (ECB), en especial a vosté, senyor president del mateix, Jean-Claude Trichet. Abans de comentar-li dues coses sobre la seua actuació recent, i en especial les seves declaracions de hui, permetem que li diga que mai no he entés ni he estat d’acord amb el funcionament de la seua institució. En primer lloc, perquè vosté, ni cap dels membres de la direcció del Banc Central Europeu, no tenen cap legitimitat per exercir el seu càrrec. Ningú els vota, ni es presenten a cap eleccions, simplement són enxufats directament pels organismes de la Unió Europea, que molts d’ells – al igual que vostés – tampoc són escollits pels ciutadans europeus. Per tant, resulta curiós que vosté, sense cap mandat explícit de la ciutadania europea, puga decidir que fer amb els nostres diners i dirigir l’economia europea cap on li parega.

El BCE, no ha sigut mai una institució en favor de la ciutadania, si no una institució en favor d’un estatus liberal i tradicional de l’economia. De fet, com vosté ben sap, el seu únic mandat – en principi – és contenir la inflació, la pèrdua de poder adquisitiu. A primera vista, estem d’acord en que és una tasca molt important, no obstant, establir aquest com a objectiu suprem de la governabilitat econòmica sembla un poc exagerat. I ho dic, perquè este objectiu, li porta a vosté per exemple, a anunciar una pujada de tipus d’interès quant a l’Estat Espanyol, Grècia o Irlanda, estan encara passant per greus dificultats econòmiques.

Però anem al que era el meu objectiu amb aquest escrit. Aquest migdia he escoltat les seues paraules que tenien la missió de “tranquilitzar als mercats”, com si no estigueren prou tranquils fent caixa a costa d’especular amb el deute. En la seua intervenció, ha anunciat per una banda el que era esperable, que el BCE seguirà comprant deute públic dels estats en risc, per tal d’alleugerir les “tensions”. Bé, és una forma d’actuar, no li negaré, tot i que podriem prendre mesures més contundents. No obstant, el que m’ha sobtat de la seua intervenció, és l’anunci de barra lliure de diners per als bancs a partir del proper 11 d’agost.

Senyor Trichet, m’ha paregut escoltar a mi les paraules “barra lliure” i “bancs” o és la meva imaginació?

Pot explicar-me vosté com pretén impulsar la recuperació econòmica donant més diners als bancs, quant la major part de governs europeus estan retallant directament en polítiques que afecten als ciutadans (i a la seua despesa)? Si, si, ara vosté m’eixirà en que així, els pobres bancs que estan passant un mal moment, podran tornar a deixar diners a les famílies i a les xicotetes i mitjanes empreses, una forma de canalitzar liquiditat cap al sistema. Però vosté sap perfectament que eixa bonica teoria no es compleix! Que els bancs davant la incertesa acumulen aquests diners als seus balanços i no donen cap prèstec! I els pocs que donen són com l’aval de “Bankia” a Francisco Camps, o els prèstecs de la CAM als consellers del Govern Valencià.

Te davant un greu escenari d’estancament, i possible re-caiguda, de l’economia, i el primer que se li acut a vostè és donar barra lliure als bancs. Sincerament, senyor Trichet, senyors del BCE i de l’UE, esperava que vostès ja havien aprés alguna cosa d’això, però ja veig que no, que pot ser els que manen no són vostès, pot ser vostès són uns manats més.