La cosa va d’eleccions…

En aquestes últimes setmanes, la cosa ha anat d’eleccions. El passat diumenge 20 de novembre teníen lloc les eleccions generals al parlament espanyol, i aquesta setmana el dijous 24, les eleccions d’estudiants a la Universitat de València.

Tot i que la meua implicació personal en les primeres haja sigut majorment escassa no vull deixar de fer alguna referència. Tot i l’àmplia victòria de la dreta amb el Partit Popular, hi han bones notícies. Evidentment, la notícia és que per fi podrem escoltar una veu valenciana i valencianista al Congrés dels Diputats, amb l’elecció del candidat de la Coalició Compromís, Joan Baldoví, com a diputat per la circumscripció de València. Però no és menys important el fet que Esquerra Unida aconseguisca per fi grup parlamentari o el fet que l’esquerra abertzale, fins ara silenciada per l’administració espanyola, aconseguisca representació amb 7 diputats de la mà d’Amaiur. Serà sens dubte una legislatura mogudeta, amb grans contrastos dins del parlament.

Pel que fa a la Universitat, les bones notícies de l’any passat es repeteixen i encara milloren. El Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) aconseguia de nou una nova majoria entre l’estudiantat amb 20 claustrals electes arreu de les diferents Facultats de la Universitat de València. És el resultat de la feina incansable de molts companys i companyes que porten tot l’any treballant organitzant activitats i que han posat tot el seu esforç en explicar la feina que fem al BEA en els diferents òrgans de la Universitat.

Personalment, vaig estar implicat tota la setmana en la campanya del BEA-ITACA a la Facultat d’Economia. Vam centrar els nostres esforços en explicar a la gent quina universitat volem, en explicar la importància de la representació de l’estudiantat en la Junta de la Facultat i en el Claustre de la Universitat. No vam intentar més que traslladar el treball que venim realitzant molts representants, entre els que em trobe, des de la nostra elecció l’any passat. Hem assistit a totes les Juntes de Facultat i sobretot hem reivindicat públicament tot allò en el que ens vam comprometre. Hem utilitzat moltes hores del nostre temps lliure, del nostre temps per anar a classes, per poder aconseguir coses per als estudiants, i aquest treball s’ha materialitzat en resultats que no sempre són clarament visibles. I aquest any, com a membre electe de la Junta de la Facultat i del Claustre, em torne a comprometre amb el mateix; en treballar dia a dia en totes les reunions i en traslladar als òrgans allò que hem proposat a totes les estudiantes i estudiants. Des d’ací també, aprofite, per donar les gràcies a les 224 persones que van confiar en mi com a cap de llista a la Junta de Facultat i que ens han consolidat com a segona força a la Facultat d’Economia.

I ara, toca tancar aquesta etapa electoral i obrir-ne una de nova. Tocarà treballar de valent, tocarà fer front a l’estudi i a totes les incerteses del futur. Tocarà aplicar el “treballem el present, guanyem el futur”!

La reforma del PPSOE-BCE

Fa una setmana més o menys, PP i PSOE anunciaven un pacte conjunt per a reforma la constitució espanyola, per tal d’incloure la limitació del dèficit com a mandat estructural. Primer semblava que la reforma marcaria una xifra concreta, tant per l’administració central com per a l’administració autonòmica, però finalment sembla que serà un enunciat genèric que limitarà el deficit estructural al 0,4%.

Pel títol ja podeu deduir que pense que aquesta reforma és innecessaria i no fa front als problemes reals. És més, crec que la reforma parteix d’una forma d’entendre l’economia per part del BCE, que modestament crec que és totalment equivocada. Us resumiré breument en una sèrie de punts perquè estic en contra d’aquesta reforma constitucional:

  • Problemes de legitimitat: PP i PSOE ja han anunciat la seua intenció d’evitar a tota costa el referèndum que seria necessari en cas que un 10% dels parlamentaris espanyols ho demanara. Aquesta intenció denota una actitud anti-democràtica ja en la pròpia reforma. Si volen reformar la constitució el mínim és preguntar als ciutadans si estan d’acord, i més amb un parlament a les portes d’unes eleccions.
  • Problemes de diagnosi: El BCE i la majoria de governs de la zona euro segueixen en el camí equivocat. Entenen l’austeritat fiscal com una reforma que per si mateix estabilitzarà i farà creixer l’economia, pel simple fet de ser rigurosos amb els comptes públics. És un plantejament totalment equivocat. El dèficit, i en conseqüència l’augment del deute públic, és resultat directe d’un creixement baix (o fins i tot negatiu) que afecta de forma directa als ingressos fiscals. Més austeritat reduirà la demanda incentivada per la despesa pública, i enfonsarà més encara l’economia, tenint com a conseqüència més davallades en la recaptació i per tant més dèficit i més deute públic. El que cal són polítiques d’austeritat en la despesa supèrflua (no retallades en despesa social) i sobretot polítiques econòmiques que incentiven el creixement econòmic i la confiança en l’economia. A més, es pot reduir el dèficit de forma molt important centrant-se en controlar l’economia submergida o augmentant els trams alts del IRPF. L’espiral d’austeritat indiscriminada ens tornarà a enfonsar en la crisi.
  • No serveix per a incentivar el creixement: Dels problemes de diagnosi es dedueix la nul·la efectivitat. De fet, s’esperava que amb l’anunci de pacte, la prima de risc del deute espanyol es reduirà, i la realitat és que no ho ha fet. L’austeritat per si mateix no genera creixement. Els problemes són molt més estructurals.
  • Limita la resposta anticíclica: Posar un límit al dèficit dificulta la possibilitat de fer front a greus situacions socials i econòmiques, d’atur elevat o una davallada econòmica important. Fa més difícil l’aplicació de polítiques anticícliques, que són les que precisament han evitat que aquesta crisi que vivim fora encara més profunda.
  • La reforma del PPSOE: La reforma ha sigut pactada entre el PP i el PSOE, sense comptar amb cap altre partit polític i sense l’opinió de les comunitats autònomes. De fet, PNB i CiU, junt a la resta de grups d’esquerra, van anunciar les seues reticències a la reforma i es van ratificar en la necessitat d’un referèndum.
  • Voluntat de centralisme: La reforma, segons les últimes informacions, fixaria el límit estatal en el 0,26% del PIB espanyol, i el límit autonòmic en el 0,14% del seu PIB. Perquè estes diferències? Dona la impressió de que hi ha una voluntat de lligar més les mans als organismes descentralitzats, i donar un marge molt més ampli al govern central
Aquests són alguns dels motius més importants pels quals dir “no” a aquesta reforma de la constitució. Perquè el problema real del dèficit te una doble vessant: la manca de creixement enfonsa els ingressos, i per altra banda una gestió política pèssima per part de PP i PSOE. El exemple més clar el tenim al País Valencià, on una política descontrolada de grans esdeveniments i despesa supèrflua ens ha portat a tindre un dèficit rècord. Cal aplacar el problema real, impulsar polítiques d’incentiu a l’economia i renovar una “casta” política irresponsable.

Universitat Catalana d’Estiu

Aquests últims vuit dies, he estat a Prada (El Conflent – Catalunya Nord) participant en la Universitat Catalana d’Estiu. Per als no tan informats, la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) amb una llarga tradició històrica, és tot un programa d’activitats, jornades, tallers, i en definitiva un punt de trobada d’estudiants, professors i ciutadans d’arreu dels països que comparteixen la cultura i llengua catalana.

Es celebra a la localitat de Prada (Prades és el nom oficial en francès), que administrativament forma part de l’Estat Francès, però que comparteix història i cultura amb tots els territoris que algún dia van formar part de la Corona d’Aragó i dels territoris de parla catalana. És el que normalment es coneix com a Catalunya Nord, la part del sud de frança, principalment la regió del Languedoc-Roselló. El passat dia 16, de bon matí, l’autobús eixia de València amb un bon grapat de valencians cap a Prada. Allà ens esperaven companys catalans, de les Illes, de la pròpia Catalunya Nord, de l’Alguer i un bon grapat de gent d’altres països que venien a Prada com a estudiants de la nostra llengua.

L’activitat de la UCE es conforma amb cursos de formació de totes les àrees acadèmiques, tallers de diferents activitats i tot tipus d’actes, debats, taules redones, entre d’altres. Pot ser, el que més vam notar només aplegar va ser el canvi d’horari, ara ens tocava dinar a les 12h i sopar a les 19h. Ens allotjavem a la residència del Liceu Renouvier de Prada, pràcticament al costat del llit del riu “La Têt” i sota el massís del “Canigó”. El paisatge no podia ser millor. Al llarg de la nostra estada vam tindre l’oportunitat d’assistir a múltitud de cursos i conferències, per exemple, vam poder escoltar i parlar, dins del cicle de conferències “Crisi democràtica i representació territorial”, amb Mireia Mollà de Compromís, Martín Garitano de Bildu i Jan Jambon del N-VA flamenc. Pel matí vam assistir a diferents cursos, crisi ambiental, sanitat, i finalment un anàlisi de la crisi econòmica als territoris dels Països Catalans. Per la vesprada podiem fer diferents tallers de tot tipus d’activitats, jo vaig assistir al de muntanyisme – on vam tindre l’oportunitat de recórrer alguns dels indrets més bonics de la comarca del Conflent – i al de fotografia digital, on el Joan Víctor (un gran profe de fotografia de Barcelona) ens va explicar totes aquelles opcions complexes que tenia la nostra càmera de fotos, i de les quals ni tan sols érem conscients. També vam compartir bons moments amb tota la delegació valenciana que va vindre a presentar el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (del que precisament parlava en el meu anterior article) i amb tota la resta de companys i companyes valencianes que van pujar fins a Prada. En definitiva molts bons moments i esdeveniments que es fan difícils de resumir en unes poques línies.

Però més enllà de tota l’activitat, dels concerts, dels tallers, de les xerrades, el més bonic de l’UCE – almenys per mi – va ser la convivència amb gent de procedències molt diferents, que permetia a més, escoltar accents de tots els territoris que compartim llengua i cultura. I no tan sols amb companys de Catalunya, les Illes o els altres territoris de parla catalana, si no amb un bon grapat de gent que venia d’altres territoris fora de les nostres fronteres, de la República Txeca, de Portugal i fins i tot dels EUA, tots teníen un gran interès en parlar i perfeccionar la nostra llengua. Eixa convivència, a més de generar molt bones amistats, crec que ens ha aportat una visió molt més oberta i molt més completa, de la importància que realment te la nostra cultura i la nostra llengua.

Un altre aspecte, que m’agradat bastant conèixer, és la situació social i cultural a la Catalunya Nord. Com el evident domini del francès, i del sentiment de pertinença política a França, és totalment compatible amb sentir-se part d’una cultura compartida amb tots els Països Catalans. Allà tot era “català”, des de l’aigua, fins als equips esportius predominants. La cultura catalana forma part, com un element folklòric, de la vida de tota la gent d’aquelles comarques. La situació lingüística és evidentment dominada pel francès, tot i què, en la major part de comerços i llocs públics el català és una llengua coneguda per una bona part. Per a aquells valencians, que constantment degraden la categoria de la nostra llengua a poc més que una llengua per al “poble”, els diré que amb el seu valencià poden anar a comprar a Prada al supermercat i els entendran, qui havia dit que el valencià no servia per res?

La UCE ens ha permès dos coses que personalment valore molt; en primer lloc conèixer durant 8 dies la cultura i la societat de la Catalunya Nord, i en segon lloc estar en contacte i fer amics amb gent de totes les procedències, sentint-se realment part d’una cultura i d’una llengua comú.

L’any que ve, si els recursos econòmics ens ho permeten, repetirem!

“Somiant amb Aleixa”

La meua última lectura ha sigut el XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, “Somiant amb Aleixa”. Vaig tindre la sort de poder aconseguir-lo a la gala de l’edició del premi d’enguany que va tindre lloc a Benigànim. Sense pretendre realitzar un anàlisi exhaustiu, que per això ja teniu la del company Àngel Cano a VilaWeb Ontinyent, si m’agradaria comentar-vos dos o tres aspectes que més m’han agradat de la novela.

Com us deia, “Somiant amb Aleixa” (Mercè Climent i Francesc Mompó) va ser la guanyadora de l’edició XVII del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, un premi únic dins de la nostra literatura i que tenim la sort de celebrar a la nostra comarca. Hi han tres aspectes, que personalment destacaria de la novela. En primer lloc, i tot i no tindre relació amb l’aspecte literari, la portada; el contrast del color violeta amb el blanc i el negre, i l’imatge alineada a un dels costats, crea un conjunt de colors i imatges que no poden ser millor presentació de la novela. Després dins de l’aspecte literari, sense ser cap expert, m’han sorprès l’abundància de detalls i de descripcions, junt a la destacada evolució del personatge d’Aleixa.

Sens dubte és una bona novel·la per a llegir aquest estiu! A més, en unes setmanes els autors seran presents a la Universitat Catalana d’Estiu que tindrà lloc a la Catalunya Nord a Prada. Jo tindré la sort d’estar allà, ja que estic matriculat a tota l’edició, així que ja us contaré.

L’espiral de l’euro i el deute nord-americà

Són les dos notícies econòmiques del moment. Hui el BCE anunciava que començava a comprar deute italià i espanyol, i al mateix temps als EUA els efectes de la rebaixa del rating del deute s’han començat a percebre.

La festa de l’euro s’ha acabat. A hores d’ara, i vist amb perspectiva, sembla que l’adopció de la moneda única es va prendre molt a la lleugera i ara les conseqüències comencen a ser greus. Els pròxims objectius semblen ser l’Estat Espanyol i Itàlia. Sembla que per fi, els famosos “inversors” s’han donat compte del problema del deute italià, amb un volum de deute públic major al 120% del PIB. És a dir, en el cas italià, amb tota la producció de bens i serveis que el país produeix en un any, no podria cancel·lar el seu deute públic.

El nostre bon amic, Jean-Claud Trichet, president del BCE, sembla que ha sigut hui convençut de deixar de banda la seua ortodòxia, i el BCE ha començat a comprar deute espanyol i italià aquest matí, fent caure en més de 100 punts bàsics la prima de risc d’estos dos estats.

Però el problema tornarà a sorgir. La zona euro va ser concebuda amb un optimisme desmesurat i amb un rigor econòmic escàs. Sense polítiques fiscals ni econòmiques unificades, i amb un Banc Central que no acaba de tindre molt clar el seu paper. En la teoria el BCE només te un objectiu: inflació per baix del 2%; i açò li impedeix actuar de forma lliure per respondre als problemes polítics i econòmics. La tant alabada independència del BCE, a banda de ser antidemocràtica, s’ha demostrat econòmicament in-efectiva.

Si la zona euro vol eixir viva d’aquesta situació, cal prendre el timó de forma decidida, deixar-se de victimismes, i actuar de forma clara contra aquells que pretenguen posar en joc el futur de les persones. Ens calen uns polítics a l’altura de les circumstàncies, i lamentablement no els tenim. La zona euro, dona la imatge d’una zona en davallada, on ningú s’aclareix per a prendre decisions, i damunt, les poques que es prenen són equivocades. Com la gran vareta màgica del senyor Trichet, donar de nou barra lliure als bancs.

Canviant de tema, l’altra notícia del dia, és la rebaixa aquest cap de setmana del rating del deute nord-americà per part de l’agència de qualificació Standard&Poors. Probablement, S&P te raó en aquest cas, i la falta de rigor dels polítics nord-americans fa més factible, de nou, el risc de default. La rebaixa ha provocat la caiguda generalitzada de les borses europees, nord-americanes i de bona part del món. No obstant, el problema d’aquest fet, no és la pròpia acció de S&P, que com a agència de qualificació privada pot aconsellar els seus clients de la manera que considere convenient, el problema és quant una bona part dels participants en el mercat agafen aquestes consideracions subjectives com la veritat universal, i obliden que moltes d’estes agències donaven la triple A a Lehman Brohters poc abans de la fallida.

Carta oberta a Jean-Claude Trichet (BCE)

Wikimedia Commons - JNL

Hola senyors dirigents del Banc Central Europeu (ECB), en especial a vosté, senyor president del mateix, Jean-Claude Trichet. Abans de comentar-li dues coses sobre la seua actuació recent, i en especial les seves declaracions de hui, permetem que li diga que mai no he entés ni he estat d’acord amb el funcionament de la seua institució. En primer lloc, perquè vosté, ni cap dels membres de la direcció del Banc Central Europeu, no tenen cap legitimitat per exercir el seu càrrec. Ningú els vota, ni es presenten a cap eleccions, simplement són enxufats directament pels organismes de la Unió Europea, que molts d’ells – al igual que vostés – tampoc són escollits pels ciutadans europeus. Per tant, resulta curiós que vosté, sense cap mandat explícit de la ciutadania europea, puga decidir que fer amb els nostres diners i dirigir l’economia europea cap on li parega.

El BCE, no ha sigut mai una institució en favor de la ciutadania, si no una institució en favor d’un estatus liberal i tradicional de l’economia. De fet, com vosté ben sap, el seu únic mandat – en principi – és contenir la inflació, la pèrdua de poder adquisitiu. A primera vista, estem d’acord en que és una tasca molt important, no obstant, establir aquest com a objectiu suprem de la governabilitat econòmica sembla un poc exagerat. I ho dic, perquè este objectiu, li porta a vosté per exemple, a anunciar una pujada de tipus d’interès quant a l’Estat Espanyol, Grècia o Irlanda, estan encara passant per greus dificultats econòmiques.

Però anem al que era el meu objectiu amb aquest escrit. Aquest migdia he escoltat les seues paraules que tenien la missió de “tranquilitzar als mercats”, com si no estigueren prou tranquils fent caixa a costa d’especular amb el deute. En la seua intervenció, ha anunciat per una banda el que era esperable, que el BCE seguirà comprant deute públic dels estats en risc, per tal d’alleugerir les “tensions”. Bé, és una forma d’actuar, no li negaré, tot i que podriem prendre mesures més contundents. No obstant, el que m’ha sobtat de la seua intervenció, és l’anunci de barra lliure de diners per als bancs a partir del proper 11 d’agost.

Senyor Trichet, m’ha paregut escoltar a mi les paraules “barra lliure” i “bancs” o és la meva imaginació?

Pot explicar-me vosté com pretén impulsar la recuperació econòmica donant més diners als bancs, quant la major part de governs europeus estan retallant directament en polítiques que afecten als ciutadans (i a la seua despesa)? Si, si, ara vosté m’eixirà en que així, els pobres bancs que estan passant un mal moment, podran tornar a deixar diners a les famílies i a les xicotetes i mitjanes empreses, una forma de canalitzar liquiditat cap al sistema. Però vosté sap perfectament que eixa bonica teoria no es compleix! Que els bancs davant la incertesa acumulen aquests diners als seus balanços i no donen cap prèstec! I els pocs que donen són com l’aval de “Bankia” a Francisco Camps, o els prèstecs de la CAM als consellers del Govern Valencià.

Te davant un greu escenari d’estancament, i possible re-caiguda, de l’economia, i el primer que se li acut a vostè és donar barra lliure als bancs. Sincerament, senyor Trichet, senyors del BCE i de l’UE, esperava que vostès ja havien aprés alguna cosa d’això, però ja veig que no, que pot ser els que manen no són vostès, pot ser vostès són uns manats més.

La trampa de l’austeritat

En aquests últims temps, no tenim un discurs o iniciativa política que no continga la paraula “austeritat”. Sembla que l’austeritat siga la clau per eixir d’una crisi econòmica, que per contrari, és molt més que això. Els defensors de l’austeritat i dèficit zero a qualsevol cost, obvien de fet, l’essència del problema, i és per això, que allà on s’han aplicat estes polítiques només estan aconseguint ofegar el creixement econòmic.

Foto: Julien Jorge

El primer que ens cal és entendre bé els conceptes. Molta gent te una barreja de conceptes que no li permet emetre una opinió argumentada. Segons les principals institucions polítiques i econòmiques, el objectiu principal de la política econòmica en estos moments, s’ha de dirigir a retallar al màxim el dèficit. El dèficit és un desequilibri en els pressupostos estatals, resultat del fet que els ingressos són menors a les despeses. Aquest desequilibri genera una despesa que s’ha de finançar amb emissió de deute públic, és a dir, de bons a un determinat termini on l’Estat es compromet a retornar-li a l’inversor els diners més una quantitat en concepte d’interessos. En funció de la solvència de les finances públiques (determinada per la quantitat de deute que ja s’ha emés, inestabilitat política, simple desconfiança etc..) els interessos a pagar per col·locar el deute poden ser majors o menors, és la famosa, prima de risc. Si aquesta última és molt elevada, lògicament, ofega progressivament les finances de l’Estat. Fins ací, els elements bàsics que cal conèixer.

Tots els governs, institucions, premsa i organitzacions de tots tipus, indiquen que la prioritat actual, deu dirigir-se cap a reduir el dèficit públic, de manera que també es reduisquen les emissions de deute i les possibilitats de fallida per impagament del deute. Però aquesta cadena de resultats, qualsevol de vosaltres, podrà adonar-se que es limita a ajornar o limitar l’exposició de les finances públiques als famosos “mercats”, però, en canvi, no te com a objectiu – i per suposat tampoc com a resultat – el creixement econòmic i/o la creació de llocs de treball.

Un dèficit reduït, o un deute zero, no genera per si mateix llocs de treball ni benestar social en general, i qui ho afirme està obviant la realitat.

És més, els defensors d’aquestes polítiques d’austeritat indiscriminada, obvien la raó fonamental de l’existència del dèficit. És una qüestió clau, que ens cal plantejar abans de poder trobar solucions raonables. Com dèia fa uns dies el Premi Nòbel d’Economia, Joseph Stiglitz en una entrevista a “El País”, el dèficit no és la causa d’un baix creixement, si no a l’invesa, el baix creixement genera el dèficit. La davallada d’ingressos fiscals deguda a la contracció del consum és la que genera i agreuja el dèficit, i per tant, també el deute públic i els problemes que comentàvem abans.

L’austeritat està molt bé, la podem aplicar en molts camps, com en les despeses dels polítics i tantes despeses improductives que te l’Estat, però si l’apliquem en les prestacions socials o en els serveis públics tindrà l’efecte contrari al dessitjat. Reduirà el dèficit, lògicament, però com a contrapartida ofegarà el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquest efecte contraproduent, es pot comprovar en els països on els governs conservadors han aplicat fermament aquestes polítiques. Un cas especialment representatiu és el Regne Unit, on les polítiques de forts retalls del govern de David Cameron, no han aconseguit més que ofegar el creixement econòmic a unes poques dècimes.

Creixement PIB Real del Regne Unit. Es pot observar com tot i ser positiu va en davallada. Gràfic: Office for National Statistics

Aleshores quina és l’alternativa? En la meua opinió, calen unes directrius de política econòmica que compatibilitzen la reducció del dèficit amb el manteniment de la despesa social i d’ajut als sectors productius. I no, no és impossible. La reducció del dèficit es pot dur a terme amb polítiques que no tinguen un efecte directe sobre el creixement econòmic. Una mesura evident seria la restructuració cap a un sistema fiscal més progressiu, és a dir, que les càrregues impositives es traslladen de forma equilibrada a les rendes més altes, de forma que les rendes mitjanes i baixes poden augmentar el seu consum, mentre que la contracció del consum de les rendes altes seria molt menor en comparació. Un altra mesura que pot tindre un impacte importantíssim en la reducció del dèficit, és l’augment del control sobre l’economia submergida, que generaria un important augment en la recaptació pública.

Aquestes últimes mesures, només són dos exemples clars, de com es possible dur a terme la reducció del dèficit sense aplicar polítiques d’austeritat radical. Aquest tipus de mesures permetrien augmentar els ingressos públics, reducció del dèficit i deute públic (amb la conseqüent menor exposició als mercats) i al mateix temps sostenir polítiques socials i d’estímul al consum que ajudarien a impulsar la recuperació econòmica.

Per tant, estimats amics i amigues que llegiu aquest article, no caigueu en la trampa dels mitjans i d’alguns polítics, de creure que l’austeritat és una solució, perquè crec, que queden demostrats els seus efectes perversos sobre allò que al final és – o deuria ser – el objectiu màxim, la sostenibilitat de l’economia i la creació de llocs de treball.